L’esquerra catalana està perduda en el context polític actual, després de les dues derrotes consecutives i d’un procès d’implosió d’Esquerra i el PSC durant la última legislatura i el seu epíleg, respectivament. Avui només una refundació del catalanisme d’esquerres pot fer possible bastir la necessària alternativa a CIU, que ha abandonat els postul·lats pujolistes afins a la doctrina social de l’Església per abraçar un canvi de model cap a un neolliberalisme econòmic que deixa al mercat la provisió dels serveis públics, deixant només a la responsabilitat de l’estat la provisió assistencial per a les classes baixes.
La crisi de l’esquerra i de la política en general, es deu a la manca de models de societat. Cap on caminava Catalunya amb un govern d’esquerres? Ningú ho sabia ni ho sap. Com tampoc sabem cap on camina amb un govern de dretes. El gradualisme ideològic i el tacticisme en la comunicació porta als partits a la desaparició de la política front a les condicions de mercat i els interessos de grups organitzats.
El context del tripartit, que es pot fer extensiu també a l'anterior govern de l'estat, unit la crisi econòmica i una gestió dels recursos públics excessivament laxa, a jutjar pel nivell de dèficit i deute, ha portat a l’actual desconfiança,dels mercats i dels ciutadans. A través de fomentar la despesa indiscriminada -com el Plan E- amb mesures estructurades des d’una visió departamental de l’estat i la societat; que al cap i a la fi beneficiaven a col·lectius concrets; s’han donat unes condicions per a que avui, per una llei del pèndul, el discurs que s’hagi generalitzat sigui el dels atacs cap als treballadors públics i la desaparició de programes; el que també beneficia a interesos concrets. Un clar exemple d’aquest nou discurs es pot trobar en les iniciatives de solidaritat que han crescut i que, tot i ser positives, porten al terreny privat les responsabilitats que ens havíem donat col·lectivament i que hauríen d'exigir-se.
Bastir una alternativa a aquesta austeritat presumptament obligada pels mercats, al exigir una visibilitat de la reducció paulatina del deute públic, no és senzill per tres motius; a nivell comunicatiu la població es veu bombardejada constantment de missatges negatius que l’orienten cap unes expectatives cada cop menors tant del sector public com del privat i l’empenyen a una menor confiança cap al futur. En segon lloc, el discurs dels poders públics europeus, condicionats per les polítiques alemanyes, van en la línia de l’austeritat en la despesa i, al contrari que els EEUU, a no utilitzar ni la política monetària ni fiscal per a sortir de la crisi; en contra de les teories utilitzades durant els últims 50 anys. I en tercer, i més important, és que l’esquerra ha perdut el concepte de responsabilitat personal i col·lectiva, del nou contracte social, que era la base de la socialdemocràcia.
L’esquerra, i la catalana en particular, s’ha de refundar a partir d’uns principis clars de responsabilitat personal i col·lectiva envers la vida i el desenvolupament de cada una de les persones que formem part de la societat. I en un context advers que farà encara més difícil, i també necessàri, aquest procès.
Avui una nova esquerra ha de defensar la igualtat d’oportunitats dels ciutadans sense distinció i exigint d’aquests ciutadans una participació en la societat; tant contribuïnt econòmicament com políticament. Aquesta igualtat d’oportunitats no només s’ha d’assegurar amb l’educació sinó que s’han de crear condicions objectives per a remoure els costos d’oportunitat. En això, les polítiques econòmiques com les de crèdit - per estudis, creació d’empresa, etc. - en són una peça bàsica.
Aquest nou model necessita d’un pes de l’estat centrat en la provisió de serveis d’alta qualitat a un preu assequible per a tots els ciutadans, maximitzant les externalitats positives, en funció de les possibilitats de finançament, i asegurant que, en aquests serveis, mai es perd de vista que el conjunt de ciutadans és qui el paga i, per tant, que cal que l’usuari n’assumeixi un cost, encara que aquest sigui només l’1% del mateix. Per tant, els models de copagament de serveis i de peatges s’han d’assumir com un model de conscienciació i de justícia envers la resta de ciutadans que no en són usuaris però sí que ho financen. A nivell econòmic hem d’evitar el que les lleis de l’economia indiques: “a cost zero, demanda infinita” i també que s’hi acabin introduïnt altres costos per a substituïr l’econòmic (en termes de temps, de qualitat, d’ineficiències,etc..). En definitiva, és millor pagar un 1, 2 o 5% que legitimar que s’acabi pagant el 100% per qui s’ho pot pagar; especialment quan permet nous serveis com són els de dependència.
El model de societat ha de ser postconsumista, ha de reduïr la dependència del consum per a fer crèixer l’economia i per tant, l’ha de taxar de forma elevada incrementant els tipus d’IVA, especialment pels béns de luxe, arbitrant sistemes per a reduïr el nivell de desigualtat que això suposa en la renda; establint, per exemple, una assignació de ciutadanía (la renda bàsica) o un descompte en aliments amb un màxim personal. Ha de localitzar també les externalitats negatives i taxar-les, com està passant actualment amb les begudes ensucrades, els greixos animals i la contaminació en alguns països de la UE. La redistribució impositiva no ha de ser només sobre els ingressos, amb la tradicional progresivitat impositiva, sinó també sobre el tipus de consum que es fa. Així doncs, l’increment de l’IBI, amb l’excepció de la primera vivenda, dels impostos especials del tabac, alcohol i carburants, vehicles i altres béns han de contemplar-se.
Cal lluitar també contra la xacra de l’evasió fiscal, treballant per una harmonització europea i mundial i canviant la normativa per a fer impossible l’economia submergida o minimitzar-ne el seu impacte. Entre d’altres, cal crear un impost al diner efectiu i no permetre la deducció de les despeses no pagades electrònicament, ja que així es poden controlar les activitats econòmiques.
Aquest model de societat ha de basar el creixement en la investigació i cal que hi hagi un model de finançament suficient de la mateixa que permeti la investigació bàsica, la incorporació de noves idees a les polítiques públiques i el creixement autosostingut a través de la col·laboració amb les empreses. Per tant, el nivell educatiu s’ha d’incrementar articulant tant oportunitats per als més capaços amb mecanismes d’excel·lència com marcant un nivell més alt per al conjunt de la societat, amb un mínim de formació a aconseguir al llarg de la vida equivalent a una formació tècnica i la inclusió de més formació en els mitjans de comunicació. També cal articular l’aprenentatge formal al llarg de la vida, generalitzant les universitats a distància, i la flexibilitzar els itineraris vitals per aprofitar el talent.
El creixement també ha d’estar lligat a incrementar el benestar de les persones. No només hem d’augmentar el poder adquisitiu amb sous cada cop més elevats sinó reduïr les despeses bàsiques de la població canviant el model d’urbanisme i permetent menors desplaçaments i habitatges modulars que s’adaptin a les circumstàncies familiars. D’aquesta manera es podria reduïr la compra de l’habitatge, la despesa més important al llarg de la vida per a molts ciutadans, al sou de dos o tres anys com a màxim. El canvi urbanístic també permetria el consum de proximitat i la inclusió política dels ciutadans que milloraria la democràcia.
Per a seguir amb aquestes polítiques sobre nivell de vida hem de parlar d’incrementar la productivitat del sector privat per a que ofereixi els béns i serveis més assequibles i de major qualitat. Així mateix, cal incrementar també la productivitat del sector públic, eliminant duplicitats administratives i controls burocràtics, per a destinar els recursos alliberats a més investigació, millor justícia, més seguretat i millor educació i sanitat, així com alliberar finançament per a la iniciativa privada al no haver de recòrrer al deute públic. No hem d’oblidar, però, que no són els recursos la única vía d’obtenir millors resultats en les polítiques públiques sinó que cal una transformació, millora, dels processos constant i saber aprofitar les sinèrgies i els estalvis de costos per volum. No és justificable la proliferació d’institucions públiques o semipúbliques amb idèntiques funcions.
A nivell de despesa pública cal, en particular, reformar les prestacions per atur i per jubilació. L’atur ha d’anar vinculat a l’ocupació en una administració pública o empresa a temps parcial, que ofereixi experiència i oportunitats de reinserció laboral, que deixi temps per a la formació i búsqueda de feina i que eviti el frau. Un possible model sería la incorporació d’un treballador del que l’empresa n’aniria assumint el sou al cap d’uns mesos. La jubilació, per contra, hauría de ser un dret a prestació desvinculat de deixar de treballar. Així, si un jubilat treballés, es recuperaría part del seu sou per via impositiva, tant a la renda com amb el consum, i no es perdria la seva experiència. Cal desterrar la idea recurrent a bona part de l’esquerra que hi ha un “stock” de llocs de treball que s’ocupen (i per tant si foragitem a través de la jubilació s’”alliberaran”), ja que a major consum i inversió hi ha més llocs de treball.
En aquest àmbit, el del treball, cal crear-n’hi de nou a partir de la liberalització dels horaris, permetent treballar els festius i creant contractes específics per aquests díes o hores que permetin que els estudiants, aturats i altres col·lectius de baixos ingressos tinguin una oportunitat d’anar-se incorporant al mercat laboral, tal i com passa en països anglosaxons. Som conscients que aquest és un tabú per bona part de l’esquerra però no veiem els motius per a no trencar-lo. Els beneficis que pot proporcionar ultrapassen els possibles costos. I si pensem en el model de comerç, argument clàssic en contra, veiem que aquest es veu molt més amenaçat per l’urbanisme que pels horaris comercials, especialment quan pot incorporar treballadors en peu d’igualtat, com seria el cas.
Per últim, ha de ser la societat proposada per l’esquerra una societat on els individus tinguin el màxim nivell de llibertat amb el menor condicionament econòmic. No només cal assegurar vivenda digna, alimentació, salut, educació i seguretat amb un salari mínim sinó que cal assegurar la llibertat per a decidir el futur, tant individualment com col·lectivament en esferes concèntriques: personal, familiar, municipal, territorial, nacional, estatal, europea i mundial, assumint que tota decisió i tot camí implica un esforç.
Aquí hem intentat dibuixar les línies bàsiques per una nova esquerra a Catalunya. Aquesta nova esquerra, ni ortodoxa ni dogmàtica, ha de començar a dibuixar futurs millors. Aquesta és una proposta de polítiques i dels valors que hi ha darrera, que es resumeixen el la llibertat, la igualtat ben entesa i la fraternitat. Deliberadament s’ha obviat un tema clàssic com la relació amb l’estat espanyol. En qualsevol concreció de polítiques es posarà de manifest, però amb el que hem dit de la capacitat de decidir i la llibertat ja podem deduïr quin tipus de relacions s’hauran d’anar articulant; tenint en compte que aquest model, tot i pensat localment, es exportable.
